Fer esport és necessari II

Trobo que és absolutament necessari que la gent porti al límit el seu cos, com més músculs i òrgans vitals rebentin en aquest procés, millor. Hi ha cap mostra de maduresa mental millor que aquesta? A veure, per què m’haig de complicar la vida fent-me preguntes existencials de difícil resposta, si puc córrer fins a les portes del cel on Sant Pere m’està esperant amb una infusió de marialluïsa i un equip de rugbi masculí a punt per entrar a la dutxa? L’esport, si es fa, s’ha de fer bé. No siguem marietes. El primer que heu de fer per ser uns bons esportistes, és anar al Decathlon a comprar-vos el mateix xandall i les mateixes vambes que té tothom (que la gent noti que us heu agafat seriosament això de fer esport, que no es pensin que és només un capritx de cap de setmana); i tot seguit, un cop ja porteu posat l’uniforme oficial d’esportista d’elit, aneu corrents a l’Apple Store més proper i compreu-vos un Apple Watch, ell serà qui us dirà tot el que heu de fer, des que us aixequeu fins que aneu a dormir, la resta dels vostres dies (com a bons esportistes d’elit que sou, no us podeu permetre perdre el temps amb actes banals com pensar).

Dit això, me’n torno a la sala de màquines, només em falten dues flexions per  carregar-me del tot els bíceps. Estic molt contenta, aquesta setmana he progressat molt, aviat superaré la força del guerrer que ha superat la força del superguerrer.

Amor, vull una placa solar

L’altre dia, vaig conèixer una dona d’aquelles que es pensa que darrere de cada McDonalds hi ha una família d’irlandesos pèl-rojos pasturant vaques somrients i conreant horts ecològics de primera premsada en fred. La dona es diu Hortènsia, no es podia dir de cap altra manera. Suposo que els pares no s’acabaven de decidir entre McPollo i Hortènsia i es van acabar decantant pel darrer perquè sonava més català. La qüestió és que aquesta dona em va dir que volia posar plaques solars a casa seva amb la il·lusió de fer d’aquest món un món molt més just, respectuós amb la natura bla bla bla. El seu marit no ho veia massa clar, cal dir a favor seu que és d’aquelles persones que necessita l’olor de gasolina per trempar. Així que va optar per explicar-m’ho a mi, una desconeguda que seia a un banc esperant l’autobús de les dues. Suposo que dec tenir cara de voler que em fotin tabarres de dues hores. No ho sé, la qüestió és que l’Hortènsia va veure en mi un vàter on vomitar totes les seves angoixes i aspiracions vitals, i em va tenir dues hores en estat catàrtic, com si m’haguessin fet dibuixar 300 mandales. Em podria treure un doctorat en plaques solars demà mateix. En voleu una? Us la instal·lo aquesta tarda a preu d’amic. De tot el que l’Hortènsia em va injectar al cervell a base de somriures d’il·lusió i sospirs d’esperança només hi va haver una cosa que realment em va cridar l’atenció, es veu que si vols posar plaques solars a casa teva, has de fer-ho a través de la companyia d’electricitat, no pots autoabastar-te a tu mateix, has de seguir pagant. Quines coses, eh? I llavors es queixen (ELLS) que no arriben a final de mes.

L’espanyol

Trobo perfectament raonable que els castellanoparlants estiguin terriblement angoixats per la situació que viu actualment  la seva llengua. L’espanyol es troba en una situació molt crítica. La majoria de filòlegs ja parlen d’una possible extinció. Només cal viatjar una mica per veure la forta davallada de parlants que està patint arreu del món. Solament queden alguns petits nuclis de no més de 10 parlants a la zona de Castefa. En un estudi realitzat pel Departament de filologia hispànica de la Universitat de Sanlúcar de Barrameda, s’afirma que el procés d’extinció de l’espanyol hauria estat provocat inicialment per la Llei de Política Lingüística de Catalunya i que s’hauria anat accentuant fins a fer-se absolutament irreversible amb el nou manifest “Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent”.  Aquest dijous, la cimera “Y ahora, ¿Cómo nos vamos a entender?” ha reunit els millors especialistes del món per trobar urgentment possibles solucions, s’espera que hi acudeixi Chiquito de la Calzada i la Pipi Calzaslargas.

Twitter ha caigut

Twitter ha caigut. COM ÉS POSSIBLE QUE AQUESTES COSES PASSIN EN PLE SEGLE XIX??? Porto mitja vida pagant impostos desorbitats, aguantant que a la televisió només passin programes de gent que crida i sèries amb continguts de P3 i tot perquè un dia decideixin penjar Twitter sense ni tan sols avisar-me. Què hauria costat que ahir a la nit m’enviessin un correu electrònic (ni tan sols demano que em truquin, amb un correu de tres pàgines a doble cara em conformo) i m’haguessin dit:

Estimada Meritxell, lamentem profundament comunicar-te que demà caurà Twitter, si tenies pensat intercanviar algun tweet amb algú de bon matí, “va a ser que no”.  Cordialment, l’equip de Twitter que sempre pensa en tu i en totes les teves necessitats. 

Crec que tampoc demano massa. A veure, a mi personalment no m’afecta que Twitter deixi de funcionar una estoneta (si no puc connectar-me a Twitter, no passa absolutament res, em foto 5 tranquimazins i em bec una ampolla d’orujo i estic la mar de bé), però hi ha gent gran que un espant com aquest els pots costar la vida. Hi ha moltes persones que la seva felicitat depèn del nombre de RTs que té la foto que ha penjat de bon matí a Twitter. No ho sé, reflexionem-hi una mica. Em semlba qeu l’urojo m’ah comentça a fer eefect.

 

Les llengües

Al món capitalista no li interessen les singularitats, no surten a compte. Les llengües no en són cap excepció. Un llibre escrit en una llengua que té 100 parlants és molt menys rendible que un llibre escrit en una llengua que tingui milions de parlants. Si feu números, veureu que tinc raó. Així doncs, surt molt més a compte publicar un llibre en castellà, que en català. Per rebatre’m aquesta idea, em podeu treure el tema dels ideals i de la nostàlgia, però això, no canviarà la meva teoria de la rendibilitat. I que una llengua sigui molt més rendible que una altra, li allarga la vida molts més anys.

D’altra banda, és important esmentar els interessos que els països tenen sobre les llengües. Els beneficis que aquestes els poden aportar segons com s’etiquetin. M’explicaré millor, i per fer-ho, ho exemplificaré amb dos casos concrets: d’una banda, la Xina, i de l’altra, els països que formaven l’ex-Iugoslàvia.

Xina és un país on es parla una sola llengua, i la resta de parles que es senten a la Xina són considerades, oficialment, dialectes d’aquesta llengua. Políticament, això és vertader, però, qualsevol filòleg honest i amb coneixements filològics pot afirmar que, des d’un punt de vista filològic, això és fals, que a la Xina, el que són anomenats políticament dialectes, en realitat, són llengües diferents.

El cas dels països que formaven l’ex-Iugoslàvia és absolutament contrari. El serbi, el croat, el bosnià, etc. se les considera llengües diferents, tot i ser en realitat, dialectes d’una mateixa llengua. El mateix passa amb el català i el valencià, que molts polítics s’obstinen a dir, des del desconeixement i l’interès polític-econòmic, que són dues llengües diferents.

Per què passa tot això? Doncs com he anat insinuant fins ara, per interessos exclusivament polítics i econòmics. La República Popular de la Xina, amb el Partit Comunista al capdavant del poder, té un gran interès a fer creure a la població que són una massa absolutament homogènia. El cas dels països de l’ex-Iugoslàvia, en canvi, els interessa que els seus habitants creguin que són diferents dels habitants dels països veïns. Igual que passa amb Catalunya i el País Valencià, interessa que no s’identifiquin com a iguals perquè això els donaria molt més poder del que tenen.

Dit això, sí, les llengües es moren per molts motius, però, aquests motius també poden ser intencionats. La creació de la nació francesa n’és un clar exemple. La seva creació va suposar la destrucció de tot allò que era diferent del que els seus creadors havien escollit com a llengua oficial. Així doncs, tot allò que divergia (l’occità, per exemple) va ser anihilat sense cap mirament.

Perdona?

Si alguna cosa t’assegura la postmodernitat, és que si una cosa pot anar malament, aquesta anirà molt pitjor. He volgut començar el post  amb una frase aparentment solemne per captar la vostra atenció (si és que això és possible en plena era de la hiperactivitat). M’explicaré millor. Aquest matí he anat al super a comprar menjar per dinar (compro el menjar diàriament perquè sigui fresc, visc al límit, ho sé). Després de fer 3 voltes senceres al super intentant localitzar on carai havien amagat el salmó fumat, m’he apropat a una noia que semblava ser una treballadora responsable i competent del supermercat i li he preguntat: Disculpa, em podries dir on és el salmó fumat? I la noia, aparentment molt simpàtica (no ha tardat ni mig segon a somriure), m’ha respost: Al fons de tot del tercer corredor, al costat de les escopinyes. Feliç de saber on reposava el meu estimat salmó fumat, m’he dirigit enèrgicament cap al tercer corredor. Compreses, tampons, bolquers, paper de vàter (que estrany, aquí no hi ha res comestible). He seguit caminant donant un vot de confiança a la noia. Draps de cuina, guants de plàstic, desembussadors de vàters (és impossible que jo ara em trobi aquí un tall de salmó fumat, a la merda el vot de confiança!!). Efectivament, la cosa que més s’assemblava, al tercer corredor, a un salmó fumat, era una baieta de sarja de color rosa. Indignada per la incompetència d’aquella treballadora he agafat un pack d’aigua Bezoya que tenia a prop i me n’he anat a fer cua a la caixa. Mentre esperava el meu torn per pagar m’ha trucat el mecànic. Ostres, el mecànic! Buenu, almenys alguna cosa em sortirà bé avui!

– Hola, Miquel! Què, ja tens el cotxe a punt?

– Mira, justament et trucava per això. Tinc dues notícies, una de dolenta i una altra de molt més dolenta. Quina vols primer?

– Com dius? Digues el que m’hagis de dir. 

– Mentre et canviava les rodes m’he adonat que el cotxe perdia oli, t’hauré de canviar els amortidors i el xassís. Aquesta és la dolenta. La molt dolenta és que et costarà 4.000 euros pel cap baix. 

– Miquel, faré veure que no t’he sentit, d’acord? Em pots trucar d’aquí a un mes i m’ho tornes a dir?

– Però…

– Adéu Miquel.

 

– Premi! Ets el comprador número 214 de la setmana.

– M’ho dius a mi? Què té d’especial ser el comprador 214?

– Res, però avui el pack d’aigua Bezoya et sortirà un 50% més car.

– Perdona?

El 20 de desembre fum fum fum

S’acosten les eleccions generals del 20 de desembre. Els polítics ja estan llimant les seves mentides per clavar-nos-les amb la màxima suavitat possible. Les mentides, com les injeccions d’anestèsia dels dentistes, s’han anat perfeccionant any rere any. El grau de mentida actual és tan elevat que hom ja dubta de la seva pròpia honestedat. Amb aquests preliminars és comprensible que l’acte d’introduir un sobre dins d’una urna s’hagi convertit en un gran pesar pels votants honrats. Hem arribat a tal punt de seducció demagògica que fins i tot les nostres extremitats ja actuen per iniciativa pròpia. He arribat a veure un votant d’extrema esquerra ficant dins de l’urna un sobre amb una papereta de La Falange, perdó, de C’s volia dir. Sí, senyors, aquestes coses estan passant. I, en certa manera, ho entenc. A mi si em xiuxiuegen rere l’orella que multiplicaran per tres els llocs de treball i que tindré una bona jubilació, voto a qui sigui, i quan dic a qui sigui, vull dir A QUI SIGUI.

Els nens, paral·lelament, ja estan fent l’últim sprint de bon comportament per treure’n el màxim profit possible aquest Nadal. La televisió els ha mostrat el paradís durant dos mesos i no es pensen conformar amb menys.

No sé si us passa a vosaltres però, quan engego el televisor, pateixo certs moments de vacil·lació mental en els quals no sé si qui m’està parlant és el cap de llista d’un partit o el fabricant de Playmobil. M’ho hauré de fer mirar.

 

Avatar

Com és ben sabut, la dona que parla a l’altra banda del telèfon eròtic no és la Kim Kardashian untada d’oli d’oliva verge extra de primera premsada en fred menjant-se un plàtan cobert de xocolata desfeta. Per més que la vostra poderosa imaginació s’hi obstini, no l’és. I millor que no ho sigui perquè sospito que l’orgasme us sortiria 100 vegades més car. Les xarxes anomenades eufemísticament * “socials” (van trobar que l’adjectiu “sucnormals” podia ferir la sensibilitat d’algunes persones) no s’han volgut quedar enrere i han intentat emular aquest món onanista.

Bé, entrem en matèria, suposo que tots sabeu que els famosos “morritus” que corren per la xarxa es poden comprar a qualsevol basar, oi? Els trobareu al costat dels nassos de pallasso i les pestanyes postisses para una mirada más intensa. Jo en tinc de diferents colors i gruixos. Els últims morritus que vaig adquirir eren uns “morritus” efecto mojado com volent dir, han tingut molt d’èxit a la xarxa, en dos dies vaig triplicar el nombre d’amistats. Però, el que realment va fer augmentar el meu prestigi intel·lectual i va fer saltar les alarmes dels comptadors d’amistats van ser els texans push up que vaig comprar a Colòmbia a través de l’Ebay l’agost passat. Em van sortir molt bé de preu perquè eren un model antic (el cul m’arriba fins a l’onzena vèrtebra dorsal). Tinc una amiga que s’ha comprat l’últim model (el push up plus) i m’ha dit que el cul li arriba fins al clatell i que, gràcies a això, ha deixat de patir dolors cervicals.

Quan em van arribar els texans a casa vaig aprofitar per fer-me alguna foto i penjar-la a Twitter. Mai m’hauria pensat que tinguessin tant d’èxit. Recordo que una de les fotos que em vaig fer era a la dutxa (sí, em dutxo amb el cul en pompa i amb els texans posats, què passa!), vaig col·locar deu focus de 1000 watts cadascun i una càmera en posició contra picada perquè semblés tot més natural. L’altra, si no recordo malament, era un pla americà on jo apareixia recolzada a una paret de casa xopa com si acabés de caure una tromba d’aigua. A la foto, per casualitat, se’m van marcar uns mugrons com dos avets de Nadal (deguí abusar massa de l’aigua freda i del glaçó que vaig passar-me per les arèoles), això va provocar una gran polèmica a la xarxa (250 follows més). Per aconseguir una màxima versemblança em vaig posar els morritus efecto mojado com volent dir, vaig trobar que anaven molt a joc amb els mugrons. Per aconseguir que quedés bé la primera foto només vaig haver de fer-me’n 307 abans. Per la segona vaig haver de fer-ne unes quantes més, crec que van ser 2.578 fotos en total, però el resultat va valer molt la pena.

Diria que en algun moment del text m’he perdut i he començat a parlar exclusivament de mi. Ja em perdonareu, és el costum.

* Aprofito l’avinentesa per demanar a l’IEC que inclogui aquest adverbi dins el seu meravellós diccionari, personalment crec que ens fa molta falta, però aquest és un altre tema que ompliria moltes hores de debat aferrissat i no m’agradaria allargar-me i acabar amb una nota a peu de pàgina més llarga que el propi text

Escorcoll

Aquest matí la policia ha irromput INESPERADAMENT a casa de l’ex MHP. Després d’un exhaustiu escorcoll, han trobat quatre pelusses de grans dimensions sota el sofà, quantitat que sobrepassa amb escreix l’autoritzada per la llei. Com és sabut, qualsevol quantitat superior a 3 pelusses es considera presumpte tràfic il·lícit de substàncies perjudicials pel medi ambient. Si això hi sumem que quatre dels llits estaven per fer, que la campana de la cuina feia tres anys que no es netejava, que hi havia pèls a la dutxa i que no s’havia escombrat la terrassa des de feia dues setmanes i mitja, li cauran, pel cap baix, 20 anys de serveis comunitaris. En unes primeres declaracions, l’advocat de la defensa ha explicat que apel·laran la sentència basant-se amb proves irrefutables que demostren que aquesta pràctica és molt més habitual del que pugui semblar a simple vista. És ben sabut que s’han donat casos semblants a la capital espanyola que han generat jurisprudència absolutòria.

L’espècie sociata

Antropòlegs de gran prestigi ( i amb més paciència que un espectador de zarzueles) han elaborat un estudi detallat sobre els “sociates”, una nova espècie que fins ara havia passat completament desapercebuda als ulls dels científics a causa de la seva gran facilitat de camuflament. El descobriment es va produir per casualitat a un bar de Dakota del Llobregat el 25 d’octubre de l’any passat quan l’antropòleg Josep Maria Llepafigues estava fent el seu habitual cafè amb llet de civada. En un primer moment, en Josep Maria no hi va parar atenció (estava distret amb la minifaldilla de la cambrera, tenia un brodat molt ben aconseguit), però, quan la cambrera va sortir a fora a fumar-se un cigarro els seus sentits van quedar desemparats i va entrar-hi la conversa de dues dones que seien al seu costat:

• Jo em sento una ciutadana del món. Tinc la ment oberta a totes les cultures. L’any passat em vaig casar amb un senegalès i aquest estiu hem adoptat una nena xinesa. La nena s’ha adaptat molt bé, l’únic problema que tenim és que pica als seus companys de classe, però no passen de petites contusions, res del que ens hàgim de preocupar.
• I el teu marit què tal ho porta això d’estar lluny de la família?
• Ho porta superbé, és una persona molt social, es passa el dia a casa les meves amigues. Ha fet tot el possible per integrar-se.
• Jo el mes que ve me’n vaig a Vietnam a ajudar els nens orfes que viuen al carrer.
• I el teu marit què hi diu?
• El meu marit m’ha dit que no hi ha cap problema, que em trobarà molt a faltar però que hi vagi tants mesos com vulgui. Fins i tot m’ha dit que em paga el bitllet en primera classe.
• Es nota que hi ha molt d’amor entre vosaltres.

En Josep Maria Llepafigues va notar que alguna cosa dins seu es removia, alguna cosa que… s’estava cagant! Va córrer cap al lavabo i va deixar caure dins el vàter el cagarro més llarg i gruixut que havia vist mai. Alguna cosa havia canviat dins seu, no es sentia la mateixa persona. Aquella conversa l’havia tocat molt endins. Com era possible que no s’hagués adonat abans que existien aquella espècie de persones que estaven més preocupades pel bé de la humanitat que pel seu propi bé.

A partir d’aquí una cosa va portar l’altra. En Josep Maria va trucar el seu company de descobriments en Pere Flautí, en Pere Flautí va enviar un correu amb destinataris ocults per estalviar-se feina i la notícia va córrer com la pólvora.

L’estudi es presentarà aquest diumenge a les 18.30h en una casa rural perduda al mig de la muntanya. Hi haurà rooibos i tofu per tothom.

P.D. Per trobar la casa rural només caldrà que seguiu el que us dicta el cor.