Category Archives: Històries de cada dia

“N’hi ha persones”

Hi ha mirades i silencis que fan més mal que una allau d’insults. Sónpropis de persones manipuladores que volen fer-te sentir culpable per ser com ets i per no estar satisfent contínuament els seus desitjos. Són persones egoistes, però en el mal sentit de la paraula. Es disfressen de majorets de l’altruisme per evitar que vegis com supuren egoisme per tot el cos.
Frases com: “fes el que vulguis, però llavors no em vinguis a buscar per res”, “si no em dius tot el que et passa llavors no et queixis si estàs malament”, “estàs malament perquè no em fas cas”…. resumint, si no fas el que jo et dic t’amargaré la vida perquè necessito un lloc on buidar les meves frustracions, o com diria Freud, necessito quelcom amb què tapar la meva falta (objecte petit a) i tu em vas com anell al dit.
N’hi ha per tot arreu, són fàcils de detectar, normalment van acompanyats d’una persona que sembla que l’hagin xuclat com a una orxata fresca en ple mes d’agost. No li queda ni un bri de vida als ulls. Són persones que creixen a mesura que la seva presa es va empetitint. Com més petita és la seva presa, més reforçada és la persona manipuladora, n’hi ha que sembla que hagin fet culturisme i tot. En aquests casos, al seu costat ja només resta l’ombra del que un dia va ser una persona. No els importa el que la seva presa pugui sentir, l’únic important és que ells no sentin que estan sols al món.
Un dia vaig conèixer una d’aquestes persones, havia convertit la seva filla en una tauleta de xocolata i cada nit se’n menjava un tros. Ja només li quedaven dues queixalades per polir-se la filla. Se la veia refeta. A la filla, no tant.
Dit això, no entenc per què les dones es pensen que la llibertat sexual és ensenyar-ho tot a les xarxes socials (tot menys la intel·ligència, vull dir). Com diu aquell refrany: “Quien mucho abarca, poco aprieta”.
Que tingueu un bon Sant Jordi.

AMOR A PRIMERA VISTA

Creieu en l’amor a primera vista? Jo, sí. I és meravellós. Sobretot si a l’altre li passa el mateix que tu en el mateix instant. I si, a més a més, aquest amor és la sensació més intensa que heu viscut mai els dos o els tres o els quatre o… (no m’agradaria deixar de banda els amors a primera vista comunitaris) llavors ja us ha tocat la grossa (en la prosperitat i en l’adversitat). És fantàstic la facilitat que tenim els humans per tornar a l’adolescència, quan això passa. He conegut casos de dones menopàusiques que han tornat a ovular i d’homes que passen dels cinquanta amb acne juvenil. Sí, ACNE, en català, va sense accent i sona pitjor que una cançó d’Enrique Iglesias sense playback. I sí, quan estàs enamorat, Enrique Iglesias t’emociona amb i sense playback. Quan t’enamores perds a l’instant 10 diòptries, totes les freqüències auditives que malparlen del teu objecte de desig i la capacitat d’articular frases sense entrebancar-te cada dues síl·labes. Però el més divertit de tot és veure, des de fora, com dues persones enamorades interactuen. Segur que Enrique Iglesias ha estat enamorat molts cops, el nivell de complexitat intel·lectual de les seves cançons, ho demostra. Què ens passa als humans quan ens enamorem? Per què ens pensem que fem cara de seductors quan mirem a l’amor de la nostra vida i que tenim un nivell d’eloqüència superior al de Gabriel Rufián? Tot això són només miratges dels enamorats. A la vida real no hi ha filtres d’Instagram que tapin les nostres malapteses. La gent del nostre voltant veu que ens ha quedat un tall de carn entre les dents i que portem tota la cara plena de salsa bolognesa. Un altre efecte curiós de l’enamorament són els atacs de riure fora de lloc. Els enamorats riuen per qualsevol cosa (m’incloc com a persona que ha viscut aquesta intensa experiència). Qualsevol cosa que ens digui el nostre partenaire ens fa esclatar de riure, encara que ens digui que acaba d’enterrar la seva àvia. Perquè, en realitat, no escoltem el que ens diu l’altre, escoltem només la melodia de l’amor i es veu que aquesta melodia és molt graciosa.

Dit això, encara us queden ganes d’enamorar-vos?

Me cagum l’ou

Tants anys fent truites i ous ferrats i jo sense saber que estava cometent un acte d’incitació a la sedició i que era una revolucionària. Tan monòtona i insípida que semblava la meva vida. Beu-te aquest ou, que l’altre es cou! Ara seriosament, m’estic plantejant sortir de l’ou d’una vegada  i obrir una empresa de venda d’ous sense clova a l’engròs. Em faré d’or. No puc seguir amagant l’ou. No seria honest. El que no em queda clar és com s’ho faran els pollets, a partir d’ara, per sortir de l’ou sense trencar la clova. O viuran sense clova i perdran tota la seva intimitat? En sé més d’un que té els ous ben inflats de tant rumiar-hi. Però siguem positius, ja mai més sentirem allò de “merda se m’han trencat els ous”. El repte, ara, serà atrapar-los.

En fi, saber-se adaptar als canvis és la mare dels ous de la felicitat.

Brètol o gilipolles?

Cada vegada que algú em diu que quan llegeix un llibre en català, li sona artificial i encarcarat o que quan veu pel·lícules doblades al català o sèries catalanes amb insults genuïns catalans, li sonen molt llunyanes i no s’hi identifica, la meva resposta sempre és la mateixa: pregunta als teus pares o avis  si els semblava possible que “buzón” es passés a dir “bústia” de manera espontània dins la societat catalana, a veure què us contesten. I si no es queden convençuts amb aquest argument, els afegeixo l’exemple del poble jueu, un poble que ha sigut capaç de tornar a la vida una llengua reservada a la litúrgia.

Per què ens hem d’avergonyir de la dolçor de la sonoritat catalana o del fet que els insults en català sonin menys agressius que en castellà? Per què no podem normalitzar la paraula “brètol” en el nostre parlar del dia a dia i en canvi acceptem la paraula “gilipolles” amb un so que mai ha format part de la fonètica catalana? Per què sempre el que ve de fora ha de ser millor que el que és genuí de la terra on vivim? Per què ens fa tanta vergonya acceptar-nos tal com som? Sí, el català té una sonoritat molt més dolça  i menys agressiva a l’oïda que el castellà, i què? Quin problema hi ha si un adolescent en una sèrie catalana diu “brètol” i no “gilipolles”? La sonoritat d’una llengua també diu molt de la cultura a la qual pertany. De la mateixa manera que els nostres rebesavis podien viure sense “gilipolles”, nosaltres també podem fer-ho. Amb una sola generació, es podrien recuperar les paraules pròpies del català que hem anat abandonant per donar la benvinguda a paraules pròpies del castellà. Volem que el català sigui assimilat pel castellà i acabi desapareixent o preferim preservar-lo? Per recuperar el català només fa falta treure’s els complexos de sobre i tenir més autoestima com a poble, no significa que hàgim de renunciar a altres llengües. Simplement acceptar que  el català i el castellà són dues llengües diferents. Voler conservar el català no vol dir que no vulguem aprendre altres llengües, de fet, no hi ha cap catalanoparlant que parli només una sola llengua. No sé si els castellanoparlants poden dir el mateix.

Febrada desembre 2016

La família en crisi

No sé si us passa a vosaltres, però cada vegada em costa més diferenciar els rols familiars. M’explicaré millor. L’altre dia estava dinant sola en un restaurant de Barcelona i, tot i que s’hauria esperat de mi que dirigís tota la meva atenció al mòbil, vaig fixar-me en un nucli familiar que dinava al meu costat. Sóc així d’agosarada. No sé si el que em va cridar més l’atenció va ser la faldilla arran de genitals de la mare o els pantalons cagats del pare. La filla, en canvi, semblava un àngel caigut del cel, es va passar tot el dinar intentant frenar tot aquell xivarri familiar. La mare, entre crit i crit, no deixava de fer-se selfies fent sobresortir els llavis amb tant d’ímpetu que semblava que li haguessin aspirat les galtes. El pare, en un atac de crisi dels cinquanta, no deixava de picar l’ullet i ensenyar els resultats dels dos mesos de gimnàs obsessiu a totes les noies que passaven pel seu costat. Fins aquí, tot era més o menys normal, fins que de cop i volta vaig sentir un “tu fl·lipes” que sortia de la boca de la mare i anava dirigit a la cambrera. Dubto que la cambrera arribi a recuperar-se mai d’aquest ensurt. Aquell “tu fl·lipes” em va fer enfocar encara més l’atenció en aquell intent de mare frustrat que col·leccionava vals de descompte del Bershka i bevia una beguda energètica per dinar. Com era possible que aquella mare i aquell pare no s’adonessin que feia una hora que el seu fill havia dit que anava al lavabo i encara no havia tornat? Bé, suposo que els “likes” d’Instagram i les mirades furtives de quatre jovenetes amb ànsies de ser desitjades poden fer perdre el sentit de la realitat a qualsevol. Tot allò em va fer pensar molt. S’han perdut els rols familiars tradicionals? Hem allargat tant la joventut que ja no hi ha temps per fer la funció de pares i passem de ser fills a avis directament? Hem substituït la figura dels pares per la figura del “ja tia, a mi em passa el mateix que tu”. Són dubtes que fan tombarelles dins el meu cap des que vaig veure aquell prototip de família postmoderna. I si fos així? Com podria afectar això a la nostra societat? Estem preparats per assumir una societat sense persones adultes que siguin capaces de fer-se càrrec d’elles mateixes i de la seva descendència? Pel que estic veient, últimament, aquesta nova societat infantilitzada ja està començant a deixar-se veure en àmbits com la política (polítics que roben sense saber que allò que fan està mal fet, presidents que si no els diuen el que volen sentir s’enfaden i prenen represàlies), la televisió (presentadors incapaços de conjugar més de dos temps verbals si no és amb l’ajuda d’un telepromter, contertulians que es diuen paraules gruixudes fins que se’ls acaben i passen a estirar-se els cabells o a fotre’s cops de puny perquè no saben cap més mètode per canalitzar les seves frustracions), etc.

Pensem-hi.

La dependència de Catalunya

El camí cap a la independència, sigui d’un estat o d’un individu, no s’aconsegueix intentant canviar l’entorn o els habitants d’aquest entorn, s’aconsegueix canviant un mateix. Demanes independència i poder expressar la teva individualitat sense complexos, però en canvi no acceptes la individualitat dels altres i les seves diferències. A tots aquells que s’obstinen a voler convèncer Espanya i als nacionalistes espanyols, els dic que estan actuant exactament com ells, no permetent la divergència d’opinió. La independència de Catalunya no depèn de voler convèncer tothom dels beneficis de la democràcia, depèn d’acceptar que tothom té una manera de pensar i s’ha de respectar. El fet que la majoria de catalans encara necessitin l’aprovació d’Espanya, demostra la forta dependència psicològica que encara tenen cap aquest país. Voler aconseguir una independència en aquesta situació no és res més que voler-se establir en el gaudi de la utopia. I com sabem, les utopies és millor deixar-les a l’imaginari perquè quan esdevenen reals perden tota la seva essència d’ideal. El problema, doncs, no rau en si Espanya accepta o no que siguem independents, el problema rau en el fet que la majoria de catalans NECESSITEN el permís del papa per poder ser lliures. Com a filòloga diria que el verb NECESSITAR no casa massa bé amb el concepte INDEPENDÈNCIA. Crec que per ser independents primer hauríem d’analitzar TOTS els pros i contres de la llibertat, fins que no fem aquest pas, la independència no deixarà d’acumular pols sobre la lleixa de la utopia. Sempre és millor pensar que un no és lliure perquè els altres no li permeten ser-ne (i carregar així totes les frustracions personals sobre un altre malvat i pervers) que pensar que un no és lliure perquè en realitat té por de ser-ne (i haver d’agafar la regnes de la vida).

 

Pensem-hi.

Mascles i més mascles

Escric aquesta nova entrada com a resposta a l’article escrit per Iu Forn a El Nacional (http://www.elnacional.cat/ca/opinio/video-sexual-jugadors-eibar_114453_102.html)

Estimat Iu Forn, escrivint articles més propers a una novel·la romàntica per a adolescents sense massa aspiracions intel·lectuals que a un tractat filosòfic, la cultura d’aquest país no pot evolucionar de cap manera. Dius que vivim en una societat masclista on encara queden molts mascles alfa que necessiten demostrar que la seva vara es manté ferma i erigida, hi estic d’acord, però t’oblides de parlar d’aquells mascles amb aspiracions superjoiques que volen salvar princeses de les tenebres del desig sexual femení. Tan mal fan els uns com els altres. Els dos eviten que la dona sigui lliure de decidir per si mateixa. Benvolgut Iu Forn, a la dona no se l’ha de protegir, se l’ha de deixar ser i prou. Aquest article només denota que aquesta societat encara no ha superat el complex d’Èdip, l’home encara veu en la dona una mare virginal, i això, sincerament, no ajuda ni a la dona ni al seu alliberament sexual.

Jo he vist el vídeo i et puc assegurar que no té pinta de ser cap violació. Pel que fa a si la noia volia que la gravessin o no, això ho decidirà un jutge. Encara que et pugui semblar impossible, aquesta noia té la suficient capacitat intel·lectual per buscar ella sola una solució al seu problema. Anem deixant les capes de superheroi a l’armari i deixem que cadascú es faci càrrec de la seva vida. Això de mirar els problemes dels altres per estalviar-se veure els d’un mateix, no beneficia a ningú.

Una modesta opinió

Avui, m’agradaria donar la meva modesta opinió sobre tot el que està passant aquests últims dies a Europa. Em refereixo a aquesta allau d’atemptats. He dit últims dies, però això ja fa anys que s’està covant. Estem en estat d’alerta per possibles atemptats jihadistes. En estat d’alerta?  Quin estat d’alerta és aquest que deixa anar i no controla a persones que saben que formen part de grups jihadistes o que deixa caure un avió en ple Pentàgon? No m’agradaria pensar malament, però tot això fa olor de “a tots ens va bé que la població visqui amb por”. Què passa quan la gent té por? Doncs que els dictadors surten com bolets disfressats de salvadors de la humanitat. I aquests bolets ultradretans ja fa temps que han estat plantats estratègicament arreu del món. Només els fa falta pujar un grau més el nivell d’alerta perquè surtin victoriosos a les següents eleccions, no els farà falta gastar-se ni un euro en campanyes electorals. No hi ha res com un bon dictador per poder viure tranquils. Ell sabrà el que s’ha de fer i el que has de pensar en tot moment.

La por a la llibertat

L’única explicació plausible al fet que un poble visqui sotmès a un govern autoritari és que aquest poble tingui por a la llibertat. De la mateixa manera, una dona o un home poden viure sotmesos a la seva parella (fins al límit de deixar-se pegar i humiliar) per por a haver d’afrontar sols la vida i ser responsables de les seves pròpies decisions. A simple vista pot semblar molt més fàcil queixar-se i donar la culpa als altres de tot el que et passa que agafar el toro per les banyes i fer-se càrrec d’un mateix, però a la llarga, el fet de desentendre’s d’un mateix i viure seguint els dictats d’un amo, acaba passant factura. No s’és lliure sense patiment, perquè la llibertat implica renunciar, però viure sense llibertat significa renunciar a allò primordial: un mateix. Estem disposats a renunciar a nosaltres mateixos?

El mateix passa amb Catalunya. Els catalans només tenim dues opcions: o seguim vivint sotmesos a la voluntat perversa d’un govern autoritari que només accepta rèpliques del seu pensament únic (i que a més a més ens roba de sotamà mentre ens alliçona, ens castiga i ens culpabilitza de tots els seus problemes) o diem PROU i fotem el camp d’una vegada.

Penseu-hi.

Màfia o política

La unitat d’Espanya passa per sobre de tot: per sobre de la democràcia, de l’honradesa, de la humanitat i fins i tot de la vida de la gent (De Alfonso a Fernández Díaz: “Les hemos destrozado el sistema sanitario”). La gran pregunta que ens hauríem de fer és: Quin és el perquè d’aquesta obsessió malaltissa per mantenir unit un país que no és res més que un conglomerat de cultures forçades a conviure? Què hi ha darrere d’aquesta obsessió per la unitat d’Espanya? Potser la por d’uns quants al canvi, a trencar amb allò conegut, a perdre el control de la situació, o potser el terror a perdre el seu estatus social i els seus privilegis econòmics? Potser aquests mateixos que tenen por a tantes coses han confós la unitat d’Espanya amb l’objecte “petit a” (Jacques Lacan) i es pensen que mantenint Espanya unida i els milions de diners al banc, estaran segurs eternament com quan xuclaven el pit de la seva mare. Llavors s’entendria que per poder mantenir aquesta fantasia de seguretat passin per sobre de qualsevol cosa sense cap mena de remordiment, siguin persones, lleis o drets humans. El problema no és aquest, el problema d’arrel és que no hi ha cap organisme que pugui frenar tot això i que les universitats, escoles i instituts en comptes d’ensenyar, desensenyen. I, per tant, no deixarem mai de ser víctimes d’aquest sistema pervers que entre tots hem permès.