La família en crisi

No sé si us passa a vosaltres, però cada vegada em costa més diferenciar els rols familiars. M’explicaré millor. L’altre dia estava dinant sola en un restaurant de Barcelona i, tot i que s’hauria esperat de mi que dirigís tota la meva atenció al mòbil, vaig fixar-me en un nucli familiar que dinava al meu costat. Sóc així d’agosarada. No sé si el que em va cridar més l’atenció va ser la faldilla arran de genitals de la mare o els pantalons cagats del pare. La filla, en canvi, semblava un àngel caigut del cel, es va passar tot el dinar intentant frenar tot aquell xivarri familiar. La mare, entre crit i crit, no deixava de fer-se selfies fent sobresortir els llavis amb tant d’ímpetu que semblava que li haguessin aspirat les galtes. El pare, en un atac de crisi dels cinquanta, no deixava de picar l’ullet i ensenyar els resultats dels dos mesos de gimnàs obsessiu a totes les noies que passaven pel seu costat. Fins aquí, tot era més o menys normal, fins que de cop i volta vaig sentir un “tu fl·lipes” que sortia de la boca de la mare i anava dirigit a la cambrera. Dubto que la cambrera arribi a recuperar-se mai d’aquest ensurt. Aquell “tu fl·lipes” em va fer enfocar encara més l’atenció en aquell intent de mare frustrat que col·leccionava vals de descompte del Bershka i bevia una beguda energètica per dinar. Com era possible que aquella mare i aquell pare no s’adonessin que feia una hora que el seu fill havia dit que anava al lavabo i encara no havia tornat? Bé, suposo que els “likes” d’Instagram i les mirades furtives de quatre jovenetes amb ànsies de ser desitjades poden fer perdre el sentit de la realitat a qualsevol. Tot allò em va fer pensar molt. S’han perdut els rols familiars tradicionals? Hem allargat tant la joventut que ja no hi ha temps per fer la funció de pares i passem de ser fills a avis directament? Hem substituït la figura dels pares per la figura del “ja tia, a mi em passa el mateix que tu”. Són dubtes que fan tombarelles dins el meu cap des que vaig veure aquell prototip de família postmoderna. I si fos així? Com podria afectar això a la nostra societat? Estem preparats per assumir una societat sense persones adultes que siguin capaces de fer-se càrrec d’elles mateixes i de la seva descendència? Pel que estic veient, últimament, aquesta nova societat infantilitzada ja està començant a deixar-se veure en àmbits com la política (polítics que roben sense saber que allò que fan està mal fet, presidents que si no els diuen el que volen sentir s’enfaden i prenen represàlies), la televisió (presentadors incapaços de conjugar més de dos temps verbals si no és amb l’ajuda d’un telepromter, contertulians que es diuen paraules gruixudes fins que se’ls acaben i passen a estirar-se els cabells o a fotre’s cops de puny perquè no saben cap més mètode per canalitzar les seves frustracions), etc.

Pensem-hi.

One thought on “La família en crisi

  1. Oriol Rosello ha dit:

    Ja ho denunciava en cleant eastwood,,, la societat actual és adolescent,,,,,

    Enviat des del meu telèfon intel·ligent Sony Xperia™

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: