Les llengües

Al món capitalista no li interessen les singularitats, no surten a compte. Les llengües no en són cap excepció. Un llibre escrit en una llengua que té 100 parlants és molt menys rendible que un llibre escrit en una llengua que tingui milions de parlants. Si feu números, veureu que tinc raó. Així doncs, surt molt més a compte publicar un llibre en castellà, que en català. Per rebatre’m aquesta idea, em podeu treure el tema dels ideals i de la nostàlgia, però això, no canviarà la meva teoria de la rendibilitat. I que una llengua sigui molt més rendible que una altra, li allarga la vida molts més anys.

D’altra banda, és important esmentar els interessos que els països tenen sobre les llengües. Els beneficis que aquestes els poden aportar segons com s’etiquetin. M’explicaré millor, i per fer-ho, ho exemplificaré amb dos casos concrets: d’una banda, la Xina, i de l’altra, els països que formaven l’ex-Iugoslàvia.

Xina és un país on es parla una sola llengua, i la resta de parles que es senten a la Xina són considerades, oficialment, dialectes d’aquesta llengua. Políticament, això és vertader, però, qualsevol filòleg honest i amb coneixements filològics pot afirmar que, des d’un punt de vista filològic, això és fals, que a la Xina, el que són anomenats políticament dialectes, en realitat, són llengües diferents.

El cas dels països que formaven l’ex-Iugoslàvia és absolutament contrari. El serbi, el croat, el bosnià, etc. se les considera llengües diferents, tot i ser en realitat, dialectes d’una mateixa llengua. El mateix passa amb el català i el valencià, que molts polítics s’obstinen a dir, des del desconeixement i l’interès polític-econòmic, que són dues llengües diferents.

Per què passa tot això? Doncs com he anat insinuant fins ara, per interessos exclusivament polítics i econòmics. La República Popular de la Xina, amb el Partit Comunista al capdavant del poder, té un gran interès a fer creure a la població que són una massa absolutament homogènia. El cas dels països de l’ex-Iugoslàvia, en canvi, els interessa que els seus habitants creguin que són diferents dels habitants dels països veïns. Igual que passa amb Catalunya i el País Valencià, interessa que no s’identifiquin com a iguals perquè això els donaria molt més poder del que tenen.

Dit això, sí, les llengües es moren per molts motius, però, aquests motius també poden ser intencionats. La creació de la nació francesa n’és un clar exemple. La seva creació va suposar la destrucció de tot allò que era diferent del que els seus creadors havien escollit com a llengua oficial. Així doncs, tot allò que divergia (l’occità, per exemple) va ser anihilat sense cap mirament.

2 thoughts on “Les llengües

  1. Carles de Rosselló ha dit:

    L’article em sembla molt bé. De fet, jo crec que la mort de les llengües sempre responen a una intencionalitat, sigui política,sigui socioeconòmica, sigui una combinació de les dues. Dit d’una altra manera, ara mateix no conec cap cas d’una comunitat lingüística que tenint poder polític, poder econòmic i gaudint d’un estat de benestar hagi decidit cessar la transmissió de la llengua X per adoptar Y.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: