Sant Valentí

L’amor que es respira per Sant Valentí, no es respira cap més dia de l’any. Així, literalment: CAP MÉS DIA DE L’ANY (bé, potser una mica per Sant Jordi, però en posar-hi la literatura pel mig i el caràcter català, la cosa decau bastant).

El matí, quan m’he despertat, ja he notat que avui era un dia especial, aquestes coses es noten de seguida. Els veïns gemegaven, els ocells cantaven una cançó de la Céline Dion, els gossos anaven arrossegant el cul per terra…. Ai, l’amor!
No sé si us hi heu fixat mai però, per Sant Valentí, es produeixen una sèrie de canvis en les persones que són interessantíssims des d’un punt de vista antropològic (faig servir el terme antropològic per semblar més interessant i per donar una mica de contingut i solidesa al text). Per Sant Valentí, els ulls de les persones, a diferència de la resta de l’any, fan pampallugues, com si en comptes d’ulls tinguessin dues cuques de llum instal·lades a les cavitats oculars o, en el cas de les persones que senten l’amor d’una manera més intensa, com si hi tinguessin un parell de leds en posició intermitent. Els seus cors bateguen amb molta més força, de fet, bateguen amb tanta força que, jo avui, per un moment, m’he pensat que estaven fent UNA ALTRA batucada. Un altre canvi important que he percebut al llarg dels anys, és que les seves galtes que normalment són pàl·lides i pansides, el dia de Sant Valentí, esdevenen brillants i rígides com les pomes envernissades del Bon Preu. Pel que fa al somriure, la gent no l’abandona en tot el dia. Ni per anar a cagar. És aquell somriure que, qualsevol altre dia de l’any, et faria ràbia i ganes de picar a la persona que el porta a la boca però que per Sant Valentí, et fa il·lusió i t’emociona.

Sant Valentí es sent per tot arreu on vas. Sense anar més lluny, jo ara vinc de Girona i a l’autovia m’he creuat amb tres parelles que estaven practicant el salt del tigre. Fa il·lusió veure com la gent s’estima, allà, al mig de l’autovia, sense vergonya, expressant el seu amor més sincer. L’any passat em vaig trobar una parella que feia un any que parlaven per telèfon perquè cap dels dos volia ser el primer a penjar (que monos, no?). Segons m’han dit, al final va penjar ella sense voler i ell la va deixar perquè es pensava que li posava les banyes amb el fill de la fruitera que es deia John, un tio alt i ros molt atractiu que tenia totes les ties que volia i que de petit havia viscut als Estats Units perquè el seu pare era de Wisconsin. Va passar alguna cosa més però no me’n recordo. Jo què sé, coses d’enamorats.

En fi, que avui l’amor va barat. Aprofiteu-vos-en.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: