L’anti-poesia

Em declaro rotundament anti-poètica. Avui la meva relació amb la poesia s’ha trencat definitivament després que un professor em fes escoltar 3 vegades seguides un poema de Pere Serafí. Mai havia sentit un poema amb tants diminutius seguits. Quan el professor ha començat a vocalitzar el vintè diminutiu, he sentit la necessitat de començar a donar cops de cap contra la cadira de davant. El professor m’ha mirat, ha somrigut i ha continuat recitant aquells versos satànics sense compassió. Però la cosa no ha acabat aquí, llavors ens ha donat la bona nova, ens ha dit que darrere aquell grapat de diminutius s’hi amagava una metàfora extraordinària. Quina mania que té la gent de buscar metàfores allà on no n’hi ha. A veure, si el poema explica que una noia jove i bonica se’n va al jardí perquè té calor i fora al jardí hi troba un noi descamisat estirat a l’herba, no vol dir necessàriament, que la cosa acabi amb sexe desenfrenat. Potser la noia, s’asseu al costat del noi per recitar-li quatre versos ben rimats i acaben fent-la petar. Però es veu que no, es veu que si el poema diu que la noia arrenca una flor de terra vol dir que allà hi ha hagut marro i del gros.

El professor dirà el que vulgui, però jo continuo dient que aquell noi i aquella noia han iniciat una bona relació d’amistat a causa de la seva afició a la botànica i que si la noia li ha recitat un poema, ha estat només perquè no es sap expressar de cap més manera.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: