ELS MESTRES

Volent o no ens passem la vida aprenent des del moment en què treiem el cap per l’entrecuix de la nostra mare. Jo he tingut molts mestres a la meva vida, alguns de més bons que d’altres però tots m’han ensenyat alguna cosa. Moltes persones m’han ensenyat coses que segurament ni tan sols ells són conscients d’haver-me-les ensenyat. I jo mateixa he après coses sense ser conscient d’estar-les aprenent. A cada cantonada et pots topar amb un futur mestre, només cal tenir els sentits preparats per rebre la següent lliçó.

Avui em ve de gust dedicar l’entrada a dos mestres que admiro especialment: Sigmund Freud i Jacques Lacan.

EL JORNALER

Critica de Rafael a Jacques Lacan

Vés en compte amb aquest Lacan. Va ser proselitista del partit d’extrema dreta francès Acció Francesa, els que van donar suport al Mariscal Petain, i a la França col·laboracionista amb els nazis. Petain i els seus amics d’Acció Francesa van permetre el trasllat de centenars de milers de francesos d’origen jueu i de catalans republicans cap als camps d’extermini i cap als camps de treball. Si Freud hagués estat viu també li haguessin portat en aquells trens de la mort. Els mestres, a vegades, tenen punts molt foscos, i sé que alguns seguidors acèrrims de Lacan han disfressat l’entrada catalana de la Viquipèdia el seu pas per l’Acció Francesa com una simple actitud d’un inconformista.

 

 

Resposta de Josep Miquel Pueyo

Desconec, amic meu, els fets històrics que t’impedeixen presentar-te adequadament i així, de la mateixa manera que omets els teus orígens (cognoms), ocultes a què et dediques, la teva formació acadèmica i intel·lectual… Lluny de ser anecdòtica, aquesta informació m’hauria permès conèixer alguna cosa almenys sobre l’origen dels teus errors a l’entorn de Jacques Lacan (1901-1981).

 

Tanmateix, en allò que et vantes de saber i afirmes sense avergonyiment, deixes clar que ets una víctima més de la feble i desorientada cultura postmoderna. És igualment evident que la teva suggestibilitat és comparable a la que caracteritza l’estructura histèrica; no és menys cert que estàs estancat (potser parapetat) en el narcisisme de les petites diferències, com diria Freud, o si es vol en la moral dels ideals (llibertaris, esquerrans, bio…) i les ideologies del Jo; i, en fi, que no has pogut superar l’argument ad hominem (que constitueix, com és conegut, el taló d’Aquil·les del crític que es limita a maleir la vida d’un autor per la seva impotència intel·lectual a l’hora de criticar la seva obra). Així mateix, estic convençut que la teva critica mostra la intoxicació d’idees d’aquells que ho desconeixen tot de la psicoanàlisi com, per exemple, Michel Onfray, Alan Sokal, o Jeffrey Masson, entre d’altres, per la qual cosa tu només ets responsable d’haver-te’ls cregut.

 

Vull informar-te que Lacan va ser amic de Dalí, Picasso, Bataille, Chomsky, per exemple, i també d’Althuser, el pare del renovat marxisme, qui li va obrir les portes de l’Escola d’Alts Estudis de París i que va col·laborar decididament en la creació del Departament de Psicoanàlisi de la Universitat de París VIII Vincennes.

 

Seria bo que coneguessis, també, l’astúcia de Lacan a l’hora de fer el joc a Acció Francesa, fet que li va permetre treure de França, en el maleter del seu cotxe i exposant així la seva vida i la seva carrera, a més d’un dirigent polític el nom del qual figurava en les llistes d’extermini.

 

Ignores els motius pels quals Lacan va ser expulsat de l’Associació Psicoanalítica Internacional? Va ser expulsat (excomunió major) per haver criticat l’absoluta desvirtuació de la psicoanàlisi per aquells que havien de vetllar pels descobriments de Freud i, per tant, pel seu “Retorn a Freud”. És a dir, Lacan va criticar els membres de la I.P.A., perquè havien apostat a favor de la Psicologia del Jo i de l’adaptació al sistema capitalista de la societat nord-americana, aspectes en els quals el membres de la I.P.A. veien el criteri de salut psíquica i la normalitat social de les persones.

 

D’altra banda, el 12 de maig de 1972, Lacan va presentar a la Universitat de Milà l’estructura del Discurs Capitalista, amb el qual ens ensenya que el capitalisme és un discurs sense amor i disposat a rebentar. Aquest discurs s’afegia als discursos que havia presentat uns anys abans (Discurs de l’Amo, Discurs Universitari, Discurs Histèric i Discurs del Psicoanalista) i que li permeten transcendir les posicions merament ideològiques.

 

Per tot això, si el que pretenies amb la teva crítica era defensar Freud, els jueus i a nosaltres, els catalans, d’aquest “mestre… proselitista del partit d’extrema dreta francès Acció Francesa”, que segons afirmes va ser Lacan, la teva crítica no només és fallida intel·lectualment sinó que deixa en molt mal lloc els catalans, o sigui, a aquells que tu et vanaglòries indecorosament de representar.

 

josemiguelpueyo@gmail.com

 

 

 

 

2 thoughts on “ELS MESTRES

  1. Elena Llorens ha dit:

    Agraeixo l’aclariment(s) del Sr. Pueyo. Això sí, m’he quedat amb les ganes de conèixer en què va consistir l’astúcia de Lacan a l’hora de fer el joc a Action Française. Alguna lectura recomanada?
    Elena Llorens

  2. La cuestión que presenta Rafael, como otras muchas de la misma índole o incluso peores y más alejadas de toda verdad, llenan las páginas, de modo especial, del panfleto titulado Libro Negro del Psicoanálisis, de Catherine Meyer, con Mikkel Borch-Jacdesen, Jean Cottraux y Didier Pleux. Estos personajes, siniestros y patéticos donde los haya, fueron los encargados de hilvanar una serie de anécdotas, siempre descontextualizadas y ajenas a los fundamentos epistemológicos, clínicos y éticos, sobre el psicoanálisis. ¿Por qué motivo? El punto de inflexión se encuentra en una famosa polémica (affaire Bernad Accoyer) sobre la reglamentación de las terapias (y el psicoanálisis) en Francia (muchos psicoanalista franceses, entre otros el propio Jacques-Alain Miller, no son psicólogos y tampoco médicos), así como el retroceso de las discutidas TCC (terapias comportamentales cognitivas), el declive del DSM, y los nocivos efectos de la psicofarmacología. Las perversas intenciones de esos autores fueron descubiertas y denunciadas ya en su momento; pero no por eso filósofos como Michel Onfray insisten en provocaciones semejantes. (Curioso, se dirá, que algunas personas se empecinen en lo peor. Pero, en realidad, los psicoanalistas, desde Freud, conocemos que algunas personas no quieren su bien, y quizá por lo mucho que se odían a sí mismo, tampoco quieren ningún bien para los demás).

    Josep Miquel Pueyo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: